Memòria Històrica

Des d'un temps ençà són noticia les exhumacions de cadàvers. No hi ha dubte que les associacions pro memòria històrica manifesten una necessitat llargament esperada d'obtenir reconeixement en nom dels succesors de les persones que van morir durant la guerra i el franquisme. Al mateix temps, es parla i es debat sobre l'avortament i l'eutanasia, temes delicats per una altra banda, sovint argumentant raons religioses o ètiques.

Malgrat aquesta delicada situació, permetim argumentar el següent: la vida tant és cosa de Deu com de nosaltres. Nosaltres engendrem fills, ens suicidem i matem, i també generem obres d'art. Deu es manifesta a través de nosaltres. Per tant, tot el que fem és manifestació divina amb responsabilitat humana.
Diuen els anti-avortament, que no s'hauria d'avortar. Diuen els antieutanasia, que no s'hauria de permetre que una persona pugui decidir si vol quedar-se o no. I dic jo: al igual que es generen controvèrsies amb aquests temes, no oblidem que són actes humans, i es fan judicis i s'apliquen penes, ¿no hauriem de demanar els jutges accions legals en pro d'un reconeixement per aquelles obres arquitectòniques que els especuladors i constructors desaprensius van substituïr per termiters, blocs de pisos absolutament lletjos? De la mateixa manera que es jutja a qui, per exemple, clava una ganivetada a un cuadre exposat a un museu, també es podria, amb efectes retroactius, retre reconeixement a tot alló que ens feia bonica la vida a Barcelona i que ara ja no hi és i posar en evidència als qui ho van permetre. Tot sigui per vetllar per que Barcelona no arrivi a ser més lletja i sorollosa del que ja és.